Tema 10124 – Falta de ruptura democràtica a Espanya

La falta de ruptura democràtica entre el règim franquista i la monarquia constitucional explica el pes subjacent del franquisme, amb importants conseqüències:

1. La impunitat dels crims contra la Humanitat comesos pel franquisme. A l’Estat espanyol no es va produir una autèntica reconciliació nacional perquè aquests crims no han estat condemnats ni penalment, ni moralment. No s’han constituït Comissions de la Veritat com a Xile o Sudàfrica, que van comportar una condemna moral. Com va assenyalar Fabiola Letelier les societats que admeten la impunitat cauen en un estat d’«anomia moral». L’«anomia» del règim postfranquista explica l’extraordinària dimensió de la corrupció, des dels casos Gal als casos Gurtel.
2. El manteniment en el poder de l’oligarquia espanyola formada per les famílies terratinents, els poders econòmics i els alts cossos burocràtics de l’Estat. L’actual oligarquia espanyola va ser configurada a finals de la dècada de 1990 gràcies a la privatització dels grans monopolis públics. Els partits del règim han acabat integrant-s’hi mitjançant les anomenades «portes giratòries». La venda de les grans empreses estatals va posar en mans de persones properes al Partit Popular els sectors estratègics espanyols (grans grups financers, empreses petrolieres i elèctriques, les telecomunicacions, grans constructores, etc.), que a més controlen els principals mitjans de comunicació.
3. La impossibilitat de construir un relat històric comú entre els vençuts pel franquisme i els hereus de la dictadura. Sense una història acordada és impossible una autèntica reconciliació. La revisió dels llibres d’història de França i Alemanya, feta després de la II Guerra Mundial, ha estat la base de la seva reconciliació. El Regne d’Espanya mai ha intentat una síntesi, sinó que s’ha continuat intentant imposar la versió de la història oficial d’Espanya de la monarquia i del franquisme.

El no-reconeixement de Catalunya com a subjecte polític per les institucions, els mitjans de comunicació i de la major part de l’opinió pública espanyola. A les eleccions de 1977 els partits de l’Assemblea de Catalunya, que reconeixien el dret a l’autodeterminació, van obtenir el 80% dels vots, es van constituir en Assemblea de Parlamentaris i van convocar la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 1977. Aquest triomf va forçar el restabliment de la Generalitat republicana. La menció a la Constitució de 1978 de l’existència de nacionalitats semblava reconèixer el poble català com a subjecte polític. En aquestes condicions els catalans van aprovar la Constitució de 1978 en referèndum. Només el partit de Manuel Fraga, exministre franquista, s’oposava a aquest reconeixement, però la seva concepció de la unitat d’Espanya ha acabat esdevenint hegemònica.