El contracte social de les nostres societats es fonamenta en la feina: els ciutadans tenen la necessitat de treballar i l’obligació de contribuir al benestar col·lectiu. El posen de manifest dictats tan dispars com el del Gènesis (“guanyaràs el pa amb la suor del teu front”) o Lenin (“El principi socialista “qui no treballa no ha de menjar” ja ha estat fet una realitat”).
No cal ni dir que sempre hi ha hagut col·lectius que, per un motiu o per un altre, s’han sentit incòmodes amb aquest contracte social (religiosos contemplatius, bruixes, rodamóns, artistes, hippies, etc). També és cert que l’herència d’un patrimoni ha alliberat a certes persones de la necessitat de treballar, anomalia que ha dut a molts pensadors, tant liberals com socialistes, a defensar la limitació de les herències.
No cal ni dir tampoc que el contracte social basat en la feina ha estat implementat amb més èxit en alguns països que en uns altres, i que, concretament, el balanç català (com el del conjunt espanyol) és, almenys des dels anys setanta, mediocre. Ara bé, l’existència de països en el nostre entorn on aquest contracte social funciona raonablement bé justifica l’opció de mantenir-lo per millorar-lo. [Vots: 0 Puntuació: 0]Heu d'iniciar la sessió per votar
Feu un comentari
Sigues el primer a deixar un comentari!
Heu d'iniciar la sessió per a comentar el tema.
Heu d'iniciar la sessió per a comentar el tema.