El triomf de les nacions democràtiques i la URSS sobre el nazisme i el feixisme va permetre crear un ordre internacional progressista que va durar fins a la dècada de 1970. Mentre no va començar la Guerra Freda l’any 1948, amb el cop d’Estat comunista a Txecoslovàquia, el radicalisme democràtic de Roosevelt i la socialdemocràcia europea van establir:
- La fundació de les Nacions Unides per garantir una pau basada en el dret internacional, que va permetre el procés de descolonització.
- El sistema de Bretton Woods que per evitar una repetició de la Gran Depressió de 1930 va eliminar el patró or i va instaurar un nou sistema monetari internacional destinat a garantir la plena ocupació als països industrialitzats. Va durar fins a la dècada de 1970, coincidint amb la primera crisi del petroli.
- Es va consolidar i ampliar molt l’Estat del Benestar i un sistema fiscal progressiu. Les bases es van posar en el govern de concentració britànic, amb participació de laboristes, que va elaborar els informes Beveridge, base de l’Estat del benestar britànic. Governs de concentració es van establir, acabada la guerra igualment a França i Itàlia, amb participació del Partit Comunista, abans de l’esclat de la Guerra Freda.
- A més al Regne Unit els laboristes, liderats per Attlee, van accedir al poder i van nacionalitzar el Banc d’Anglaterra, el símbol del capitalisme durant dos segles, els ferrocarrils, les companyies elèctriques, etc. (un 25% de l’economia, els sectors estratègics) i va crear l’Estat del Benestar, que incloïa l’habitatge (entre un 30 i un 40% d’habitatge públic a Europa). També França i Itàlia van tenir empreses públiques en sectors estratègics.
Feu un comentari
1 Comentari al tema "Tema 10211 – Segle XX: un ordre internacional progressista"
Heu d'iniciar la sessió per a comentar el tema.
Heu d'iniciar la sessió per a comentar el tema.
No podem de cap manera considerar la URSS com a “progressista”, amb possible excepció del breu període de la NEP de Lenin (més per emergència de la fam que per convicció). Les seves intervencions militars a Hongria 1956 i Txecoslovàquia 1968 en són proves eloqüents.