Front l’exaltació de la competitivitat i l’èxit com a objectius prioritaris, fins al punt de culpabilitzar els desafortunats; front l’enaltiment de la força i el poder, fins a menystenir els febles; front la tolerància cap als tripijocs i la picaresca, fins a suggerir-ne la imitació; front la vista grossa cap a les desigualtats, fins a considerar-les inevitables o fins i tot estimuladores; front la rebaixa de l’autoexigència, fins a vantar-se de l’escamoteig, potser el primer pas cap a aquest nou model seria recuperar l’equitat com a valor primordial. [Vots: 1 Puntuació: 5]Heu d'iniciar la sessió per votar
Feu un comentari
2 Comentaris al tema "Tema 10244 – L’equitat, un objectiu estratègic"
Heu d'iniciar la sessió per a comentar el tema.
Heu d'iniciar la sessió per a comentar el tema.
Anem amb compte amb aquest tema! La competitivitat en si no és dolenta, ans al contrari, és un gran motor de progrés i, emprada correctament, benestar individual i col·lectiu. Recordem un altre cop les dues condicions necessàries – regles justes i respectades, intel·ligència de decidir correctament entre competir i col·laborar en tot moment. Pensem en els models existents de bona imatge i atractives per a adoptar, per exemple, el rugbi i el seu “tercer temps”. Si se’m permet una llicència, fora bo convertir-nos en calvinistes en molts aspectes.
Afegeixo un altre pensament: És del tot necessari i positiu aspirar a ser forts, guanyadors, etc. La qüestió és per a què – no per a dominar els altres, sinó per a elevar també el seu nivell.